dilluns, 6 de maig del 2013
Codi deontològic del mestre
Codi deontològic de la professió docent del Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya: http://www.cdl.cat/codi-deontologic-de-la-professio-docent
diumenge, 5 de maig del 2013
Educació i compromís en temps líquids (Joan Manuel del Pozo)
Fa uns dies vaig anar a parar a aquesta conferència que el professor de filosofia Joan Manuel del Pozo va impartir a l'ICE de la Universitat Rovira i Virgili el passat mes de juliol a Tarragona, i com que m'ha semblat molt clara i m'ha ajudat a ordenar i madurar moltes de les idees que he anat fent meves sobre l'educació al llarg d'aquests darrers anys, aprofito el meu blog per a compartir-ho i per tenir-ho registrat per poder-hi anar retornant en l'esdevenidor.
1. Allò que entenem per liquidesa de la nostra cultura
T. S. Eliot el 1934 es preguntava en un poema: "On és la saviesa que hem perdut amb el coneixement? On és el coneixement que hem perdut amb la informació?" Si això ja s'ho preguntava fa vuitanta anys, ara que la informació s'ha multiplicat tal com s'ha multiplicat, què hauríem de respondre?
Això que ja apuntava Eliot és un dels trets que des d'ara fa quinze o vint anys Bauman associa amb el concepte de liquiditat en parlar de la societat líquida i que té una relació directa amb el coneixement.
Un dels aspectes que caracteritza aquest concepte és el canvi que s'està produint en els conceptes d'espai i de temps, canvi que està directament relacionat amb el concepte de globalització.
La globalització comporta canvis en l'espai i en el temps.
Josep Ramoneda defineix la globalització com "una forta concentració de l'espai i una intensa acceleració del temps".
L'espai es condensa, el món es fa més abastable i això comporta una tendència a la uniformització.
El temps s'accelera i la vivència del temps ens enfronta amb una paradoxa: podem fer més coses amb menys temps però això, en comptes de deixar-nos més temps lliure ens aboca a la manca de temps per fer tot allò que volem. Un altre aspecte relacionat amb el temps en la societat líquida és el presentisme vivim el present tot negant el passat i desconeixent el futur i això porta a la pèrdua d'identitat. Per altra banda, en relació amb el futur, estem esdevenint depredadors del temps, després de la colonització geogràfica estem colonitzant —i malmetent— el temps futur tenim una obsessió presentista tan intensa que no respectem les possibilitats del futur (ex. explotació dels recursos naturals, endeutament més enllà de les nostres vides...)
La mercantilització intensa porta a convertir-ho tot amb coses de preu
Cal diferenciar el preu de les coses del seu valor. Kant distingeix les finalitats de preu i les finalitats de valor. Tot allò que té preu es pot substituir, allò que té valor és insubstituïble. Un rellotge té preu, l'amistat no té preu, té valor.
L'individualisme deriva del fals principi que només existeix l'individu
L'accentuació de l'individualisme per l'existència ve de la dècada dels 80 quan governen M.Thatcher i R. Reagan i fan polítiques per desmuntar el teixit social sota el fals principi formulat per Thatcher que no existeix la societat i només existeixen els individus.
La crisi actual es pot entendre com l'augment del mercantilisme i de l'individualisme fins a l'extrem de la cobdícia extrema. I això, a més de tenir repercussions en la vida econòmica, també té efectes molt importants en la construcció de l'individu i, per tant, en l'educació. Educar en un context de liquidesa és molt més complex que educar en el context de solidesa de fa unes dècades.
Avui l'educació és contracultural
Podríem dir això en relació amb la contradicció flagrant que es dóna a l'escola on s'eduquen uns valors oposats als que es viuen en la societat fora de l'escola. L'evolució cultural en el context de la societat líquida porta a l'afebliment de l'espai públic i des de l'educació, en canvi, es pretén és ajudar a la construcció de l'individu per formar part i constituir aquest espai públic.
La contracció de l'espai i l'acceleració del temps, però, també aporten avantatges. En primer lloc ens permeten gaudir del món d'una manera impensable només fa uns anys i això ens posa a disposició a tots (almenys en el món desenvolupat) una gran riquesa geogràfica, cultural, idiomàtica... com mai abans no havia estat possible i això comporta aspectes positius que hem de posar en valor des de l'educació. En segon lloc, la facilitat de les comunicacions facilita poder mantenir relacions amb moltes més persones que no abans. I en tercer lloc, tenim molta més llibertat en el sentit de possibilitat de tria d'opcions. Cal entendre la llibertat potencial en relació amb la llibertat real, que requereix la capacitat de saber triar i dotar d'aquesta capacitat serà l'objectiu principal de l'educació.
2. Aspectes rellevants de la cultura docent en aquest context
Cal ser més professionals que mai.
Venim d'una situació en què el magisteri tenia forts components quasi-sacerdotals per l'associació dels mestres amb una certa jerarquia social i per una certa sacralització del coneixement. I s'ha de tendir a una professionalització que a hores d'ara encara no és suficient.
Aquesta professionalització requereix:
a) Una formació inicial molt exigent
b) Una formació amb un gran sentit pràctic. Les pràctiques a l'escola han de ser un element clau de la formació docent.
c) Demostrar la competència en l'exercici diari. Com en altres professions, cal establir sistemes d'exigència de responsabilitat. Cal una cultura de "donar comptes" dels resultats educatius.
d) Tenir cura del prestigi social
e) Vetllar per la formació permanent
f) Fomentar l'ètica de la professió
g) Vetllar per la capacitat associativa de la professió. Això és un element clau per sortir de l'estatus "sacerdotal" sense caure en l'estatus "funcionarial". (no sindicats, sinó col·legis professionals)
3. Proposta de repensament del present encarant el futur de l'educació
Tres reptes clau:
Dimensió teorètica: Recuperar l'autocomprensió de la funció docent. Calen uns principis educatius essencials.
Dimensió ètica: Guanyar-se la confiança del sistema
Dimensió social: Cooperació del centre educatiu amb el seu entorn social concret.
Objectius i principis de l'educació en temps líquids
Principis estructurals:
a) Arrelament de l'escola amb l'entorn
b) Autonomia de centres. Com més autonomia, hi ha més responsabilitat i compromís.
c) Lideratge educatiu per facilitar el progrés de tota la comunitat educativa.
d) Nova formació del professorat
Principis pedagògics:
a) Esforç i millora radical de la capacitat lingüística dels infants (la paraula és el que ens fa humans)
b) Promoure els valors: autonomia, llibertat, responsabilitat i compromís.
c) Formació de la sensibilitat (educar l'estètica a més de l'ètica)
d) Alfabetització mediàtica. Necessitat d'ensenyar a utilitzar les noves tecnologies.
e) Replantejament de la formació científica
f) Orientació del coneixement vers el pensament crític
- Basat en criteris més que no pas en dades. Cal donar claus d'interpretació més que no interpretacions.
- Amb sentit processualista. Cal conèixer des de l'origen per entendre completament.
- Habilitat contextualitzadora. Si no es coneix el context no es pot entendre bé el text.
- Actitud autocorrectiva. Diposat a reconèixer l'error per poder canviar i millorar.
Condicions necessàries
1. Allò que entenem per liquidesa de la nostra cultura
T. S. Eliot el 1934 es preguntava en un poema: "On és la saviesa que hem perdut amb el coneixement? On és el coneixement que hem perdut amb la informació?" Si això ja s'ho preguntava fa vuitanta anys, ara que la informació s'ha multiplicat tal com s'ha multiplicat, què hauríem de respondre?
Això que ja apuntava Eliot és un dels trets que des d'ara fa quinze o vint anys Bauman associa amb el concepte de liquiditat en parlar de la societat líquida i que té una relació directa amb el coneixement.
Un dels aspectes que caracteritza aquest concepte és el canvi que s'està produint en els conceptes d'espai i de temps, canvi que està directament relacionat amb el concepte de globalització.
La globalització comporta canvis en l'espai i en el temps.
Josep Ramoneda defineix la globalització com "una forta concentració de l'espai i una intensa acceleració del temps".
L'espai es condensa, el món es fa més abastable i això comporta una tendència a la uniformització.
El temps s'accelera i la vivència del temps ens enfronta amb una paradoxa: podem fer més coses amb menys temps però això, en comptes de deixar-nos més temps lliure ens aboca a la manca de temps per fer tot allò que volem. Un altre aspecte relacionat amb el temps en la societat líquida és el presentisme vivim el present tot negant el passat i desconeixent el futur i això porta a la pèrdua d'identitat. Per altra banda, en relació amb el futur, estem esdevenint depredadors del temps, després de la colonització geogràfica estem colonitzant —i malmetent— el temps futur tenim una obsessió presentista tan intensa que no respectem les possibilitats del futur (ex. explotació dels recursos naturals, endeutament més enllà de les nostres vides...)
La mercantilització intensa porta a convertir-ho tot amb coses de preu
Cal diferenciar el preu de les coses del seu valor. Kant distingeix les finalitats de preu i les finalitats de valor. Tot allò que té preu es pot substituir, allò que té valor és insubstituïble. Un rellotge té preu, l'amistat no té preu, té valor.
L'individualisme deriva del fals principi que només existeix l'individu
L'accentuació de l'individualisme per l'existència ve de la dècada dels 80 quan governen M.Thatcher i R. Reagan i fan polítiques per desmuntar el teixit social sota el fals principi formulat per Thatcher que no existeix la societat i només existeixen els individus.
La crisi actual es pot entendre com l'augment del mercantilisme i de l'individualisme fins a l'extrem de la cobdícia extrema. I això, a més de tenir repercussions en la vida econòmica, també té efectes molt importants en la construcció de l'individu i, per tant, en l'educació. Educar en un context de liquidesa és molt més complex que educar en el context de solidesa de fa unes dècades.
Avui l'educació és contracultural
Podríem dir això en relació amb la contradicció flagrant que es dóna a l'escola on s'eduquen uns valors oposats als que es viuen en la societat fora de l'escola. L'evolució cultural en el context de la societat líquida porta a l'afebliment de l'espai públic i des de l'educació, en canvi, es pretén és ajudar a la construcció de l'individu per formar part i constituir aquest espai públic.
La contracció de l'espai i l'acceleració del temps, però, també aporten avantatges. En primer lloc ens permeten gaudir del món d'una manera impensable només fa uns anys i això ens posa a disposició a tots (almenys en el món desenvolupat) una gran riquesa geogràfica, cultural, idiomàtica... com mai abans no havia estat possible i això comporta aspectes positius que hem de posar en valor des de l'educació. En segon lloc, la facilitat de les comunicacions facilita poder mantenir relacions amb moltes més persones que no abans. I en tercer lloc, tenim molta més llibertat en el sentit de possibilitat de tria d'opcions. Cal entendre la llibertat potencial en relació amb la llibertat real, que requereix la capacitat de saber triar i dotar d'aquesta capacitat serà l'objectiu principal de l'educació.
2. Aspectes rellevants de la cultura docent en aquest context
Cal ser més professionals que mai.
Venim d'una situació en què el magisteri tenia forts components quasi-sacerdotals per l'associació dels mestres amb una certa jerarquia social i per una certa sacralització del coneixement. I s'ha de tendir a una professionalització que a hores d'ara encara no és suficient.
Aquesta professionalització requereix:
a) Una formació inicial molt exigent
b) Una formació amb un gran sentit pràctic. Les pràctiques a l'escola han de ser un element clau de la formació docent.
c) Demostrar la competència en l'exercici diari. Com en altres professions, cal establir sistemes d'exigència de responsabilitat. Cal una cultura de "donar comptes" dels resultats educatius.
d) Tenir cura del prestigi social
e) Vetllar per la formació permanent
f) Fomentar l'ètica de la professió
g) Vetllar per la capacitat associativa de la professió. Això és un element clau per sortir de l'estatus "sacerdotal" sense caure en l'estatus "funcionarial". (no sindicats, sinó col·legis professionals)
3. Proposta de repensament del present encarant el futur de l'educació
Tres reptes clau:
Dimensió teorètica: Recuperar l'autocomprensió de la funció docent. Calen uns principis educatius essencials.
Dimensió ètica: Guanyar-se la confiança del sistema
Dimensió social: Cooperació del centre educatiu amb el seu entorn social concret.
Objectius i principis de l'educació en temps líquids
Principis estructurals:
a) Arrelament de l'escola amb l'entorn
b) Autonomia de centres. Com més autonomia, hi ha més responsabilitat i compromís.
c) Lideratge educatiu per facilitar el progrés de tota la comunitat educativa.
d) Nova formació del professorat
Principis pedagògics:
a) Esforç i millora radical de la capacitat lingüística dels infants (la paraula és el que ens fa humans)
b) Promoure els valors: autonomia, llibertat, responsabilitat i compromís.
c) Formació de la sensibilitat (educar l'estètica a més de l'ètica)
d) Alfabetització mediàtica. Necessitat d'ensenyar a utilitzar les noves tecnologies.
e) Replantejament de la formació científica
f) Orientació del coneixement vers el pensament crític
- Basat en criteris més que no pas en dades. Cal donar claus d'interpretació més que no interpretacions.
- Amb sentit processualista. Cal conèixer des de l'origen per entendre completament.
- Habilitat contextualitzadora. Si no es coneix el context no es pot entendre bé el text.
- Actitud autocorrectiva. Diposat a reconèixer l'error per poder canviar i millorar.
Condicions necessàries
- Serenitat
- Diàleg
- Optimisme de la voluntat (malgrat el pessimisme de la intel·ligència)
- Bones polítiques
- Estabilitat legislativa
- Apelació a la responsabilitat compartida
Final: "La papallona (de l'educació) és a les teves (vostres) mans" pots fer-ne el que vulguis. (fent referència a un conegut conte indi)
dimecres, 27 de març del 2013
Educació en comunicació: competència bàsica
Vivim uns temps en què llegeixo els diaris més que mai, sobretot digitals, i en llegeixo d'un costat i de l'altre. I escolto les notícies per la ràdio i la televisió; i m'enganxo en tertúlies, també d'un costat i de l'altre. I m'esgarrifo d'escoltar disbarats i mentides cridats des de micròfons amb total impunitat i m'exalta escoltar el mateix que penso, i m'emociona escoltar argumentacions clares, que cauen pel seu propi pes.
Vivim uns temps en què afloren als mitjans temes importants que a ningú no haurien de deixar indiferent. Temes que en realitat no són d'ara, que són de sempre però que ara, amb la crisi –etimològicament crisi ve de "separar" o "decidir"; és alguna cosa que es trenca i perquè es trenca, cal analitzar-la– deia que amb la crisi, com que ha caigut la crosta que els tapava, aquests temes importants afloren tal com són: el sentiment nacional de Catalunya, la injustícia social dels poders econòmics, la prepotència i la incompetència mancada de valors socials de molts dels representants polítics, l'egoisme de la picaresca, el biaix intencionat dels mitjans d'informació que arriba fins la mentida exaltada amb vehemència...
En aquest context, sento més necessària que mai per a la nostra societat l'educació.
Una educació que doni als futurs ciutadans la força per ser autònoms enfront d'aquesta realitat, que els permeti ser crítics i exigents, que els permeti triar ser honestos i compromesos.
Una educació que permeti llegir la realitat. Una realitat que molt sovint ens arriba mediatitzada pels mitjans de comunicació. Cal aprendre a llegir els mitjans de comunicació de masses, aprendre a distingir quan s'escolta la declaració d'algú de quan se cita aquella declaració –i s'hi afegeixen interpretancions o es tergiversa el missatge–, cal aprendre a distingir quan es presenten arguments de quan s'expressen desigs, quan s'informa de quan es crea opinió...
L'educació en comunicació és una competència bàsica que encara és molt ignorada a l'escola.
Per viure i desenvolupar-se en el context de la societat de la informació actual no n'hi ha prou de saber llegir, cal saber llegir els mitjans, llegir entre línies, llegir les imatges, adonar-se de les intencions... Cal tenir prou formació per copsar la realitat, per interpretar-la, per poder prendre decisions.
Només així, sent capaços d'adonar-nos de la realitat que ens envolta, podrem avançar i anar més lluny, podrem imaginar que més enllà de la realitat construïda pels mass media hi ha una altra realitat que és possible construir i per la que val la pena treballar. De vegades tinc la sensació que "al sistema" ja li va bé que els ciutadans ens sentim impotents i que acceptem que les coses "són així" i no s'hi pot fer res.
Però amb una educació completa, orientada a l'assoliment del sentit crític i la responsabilitat, orientada a l'assoliment de l'autonomia personal, ens ajudarà a adonar-nos que la realitat no ens ve donada, que la podem construir. Ens adonarem que hi ha motius per moure's i treballar per aconseguir una nació catalana capaç de créixer il·lusionada sense l'opressió d'un estat que li és hostil, que es podria disposar d'un poder econòmic que promogués el desenvolupament de les empreses i dels ciutadans, que podríem tenir uns representants polítics al servei de la societat que els ha triat i que per això serien reconeguts, que existeix l'altruisme generós que ens fa sentir a tots d'una mateixa comunitat, que hi poden haver uns mitjans de comunicació que informin i que formin, compromesos, que mostrin els diversos aspectes de la realitat, que és molt complexa, i que ajudin a desenvolupar el sentit crític i així anem construint una societat cada cop més culta, i esperançada i rica en valors.
Vivim uns temps en què afloren als mitjans temes importants que a ningú no haurien de deixar indiferent. Temes que en realitat no són d'ara, que són de sempre però que ara, amb la crisi –etimològicament crisi ve de "separar" o "decidir"; és alguna cosa que es trenca i perquè es trenca, cal analitzar-la– deia que amb la crisi, com que ha caigut la crosta que els tapava, aquests temes importants afloren tal com són: el sentiment nacional de Catalunya, la injustícia social dels poders econòmics, la prepotència i la incompetència mancada de valors socials de molts dels representants polítics, l'egoisme de la picaresca, el biaix intencionat dels mitjans d'informació que arriba fins la mentida exaltada amb vehemència...
En aquest context, sento més necessària que mai per a la nostra societat l'educació.
Una educació que doni als futurs ciutadans la força per ser autònoms enfront d'aquesta realitat, que els permeti ser crítics i exigents, que els permeti triar ser honestos i compromesos.
Una educació que permeti llegir la realitat. Una realitat que molt sovint ens arriba mediatitzada pels mitjans de comunicació. Cal aprendre a llegir els mitjans de comunicació de masses, aprendre a distingir quan s'escolta la declaració d'algú de quan se cita aquella declaració –i s'hi afegeixen interpretancions o es tergiversa el missatge–, cal aprendre a distingir quan es presenten arguments de quan s'expressen desigs, quan s'informa de quan es crea opinió...
L'educació en comunicació és una competència bàsica que encara és molt ignorada a l'escola.
Per viure i desenvolupar-se en el context de la societat de la informació actual no n'hi ha prou de saber llegir, cal saber llegir els mitjans, llegir entre línies, llegir les imatges, adonar-se de les intencions... Cal tenir prou formació per copsar la realitat, per interpretar-la, per poder prendre decisions.
Només així, sent capaços d'adonar-nos de la realitat que ens envolta, podrem avançar i anar més lluny, podrem imaginar que més enllà de la realitat construïda pels mass media hi ha una altra realitat que és possible construir i per la que val la pena treballar. De vegades tinc la sensació que "al sistema" ja li va bé que els ciutadans ens sentim impotents i que acceptem que les coses "són així" i no s'hi pot fer res.
Però amb una educació completa, orientada a l'assoliment del sentit crític i la responsabilitat, orientada a l'assoliment de l'autonomia personal, ens ajudarà a adonar-nos que la realitat no ens ve donada, que la podem construir. Ens adonarem que hi ha motius per moure's i treballar per aconseguir una nació catalana capaç de créixer il·lusionada sense l'opressió d'un estat que li és hostil, que es podria disposar d'un poder econòmic que promogués el desenvolupament de les empreses i dels ciutadans, que podríem tenir uns representants polítics al servei de la societat que els ha triat i que per això serien reconeguts, que existeix l'altruisme generós que ens fa sentir a tots d'una mateixa comunitat, que hi poden haver uns mitjans de comunicació que informin i que formin, compromesos, que mostrin els diversos aspectes de la realitat, que és molt complexa, i que ajudin a desenvolupar el sentit crític i així anem construint una societat cada cop més culta, i esperançada i rica en valors.
dilluns, 11 de març del 2013
El bon mestre del tercer mil·lenni no ha de ser tant un bon ensenyant com un bon model d’aprenent
En el context actual el coneixement és fluid, canviant i fàcilment accessible, i l’aprenentatge ja no es pot considerar només com l’accés a aquest coneixement, ni tampoc es pot considerar només com una construcció personal de coneixement. El coneixement és connectiu i es crea socialment i l’aprenentatge, en el segle XXI, esdevé la capacitat d’establir xarxes; de connectar i articular els coneixements dins d’un mateix i amb el seu entorn físic, social i cultural.
En aquest context, el mestre ha de ser capaç d’ajudar els nois i noies a construir i a gestionar el seu propi entorn d’aprenentatge. I això només es pot fer des de la pròpia capacitat d’aprenentatge del docent; encomanant el desig d’aprendre; connectant els aprenents amb la seva pròpia xarxa d’aprenentatge; facilitant els recursos i estratègies per al desenvolupament i la gestió de la xarxa de relacions d’aprenentatge de cadascú. Dit d’una altra manera: compartint l’aprenentatge i ajudant a aprendre a aprendre.
(publicat a: Debats d'educació. Les 3 coses que he après d'educació) enllaç
En aquest context, el mestre ha de ser capaç d’ajudar els nois i noies a construir i a gestionar el seu propi entorn d’aprenentatge. I això només es pot fer des de la pròpia capacitat d’aprenentatge del docent; encomanant el desig d’aprendre; connectant els aprenents amb la seva pròpia xarxa d’aprenentatge; facilitant els recursos i estratègies per al desenvolupament i la gestió de la xarxa de relacions d’aprenentatge de cadascú. Dit d’una altra manera: compartint l’aprenentatge i ajudant a aprendre a aprendre.
(publicat a: Debats d'educació. Les 3 coses que he après d'educació) enllaç
L’alfabetització al segle XXI ha de permetre saber de lletres, de nombres... i de tecnologia
Si entenem l’alfabetització com el procés que dóna accés a la cultura. I la cultura l’entenem com una construcció social en la que està immers el subjecte, que pot utilitzar lliurement i en la que pot participar amb les seves aportacions personals i col·lectives. L’alfabetització, doncs, ha de facilitar l’adquisició dels instruments culturals que permetin organitzar el propi pensament i apropiar-se de l’entorn.
Això comporta dominar la lectura i l’escriptura, el càlcul i el raonament matemàtic, però avui també requereix el domini de les tecnologies de la informació i de la comunicació.
Igual que l’escriptura va néixer com un simple suport a la memòria i amb el temps ha esdevingut una extensió del pensament, igual que els instruments matemàtics recullen l’evolució cultural de milers d’anys, avui les TIC ja han deixat de ser simples instruments de suport i han esdevingut construccions socials que transformen i configuren l’entorn sociocultural del segle XXI que modifiquen les formes d’aprendre i de conèixer. I és per això que l’escola d’avui també ha d’ensenyar a utilitzar i a comprendre la tecnologia, ha d’ensenyar a gestionar la informació i ha d’educar en comunicació.
(publicat a: Debats d'educació. Les 3 coses que he après d'educació) enllaç
La innovació és un procés de canvi per millorar en el context d’una nova realitat. La innovació educativa, també.
Quan avaluem el sistema educatiu actual ens adonem que no funciona prou bé perquè no és capaç de resoldre amb eficàcia les necessitats educatives de la nostra societat actual.
En els darrers vint anys la societat, empesa sobretot per la revolució tecnològica i digital, ha canviat molt. I l’escola no.
Tots estem d’acord que cal introduir canvis, però a l’hora de decidir en quina direcció han d’anar aquests canvis, sorgeix el desacord.
Cal innovar, cal ajustar el sistema educatiu a la nova realitat del segle XXI i potser no sabem quina ha de ser la direcció del canvi, però sí que sabem del cert que no podem seguir fent com el nen que nega la realitat tancant els ulls. I també sabem que no es tracta de mirar enrera, pensant que el que va funcionar fa vint o trenta anys tornarà a funcionar, perquè tenim la certesa que la societat d’ara no s’assembla gaire a la societat de fa vint o trenta anys.
Cal innovar mirant endavant, reconeixent els canvis del nostre voltant, identificant les necessitats educatives de la societat actual i aprofitant tot el bagatge de la nostra cultura educativa per projectar-la en noves propostes, creatives i engrescadores, adaptades a un món que, educativament, és molt més ric i està ple de possibilitats d’aprenentatge.
(publicat a: Debats d'educació. Les 3 coses que he après d'educació) enllaç
dissabte, 2 de juny del 2012
Algunes idees sobre això de la informàtica en el “núvol”
Per fer-nos una idea de què és això del “núvol” ens podem imaginar el procés
habitual d’utilització de l’ordinador per escriure un text, posem per cas.
Obrim un processador de textos que tenim instal·lat en el nostre ordinador, el
Word per exemple, i a mesura que anem escrivint l’anem desant en una carpeta,
també en el nostre ordinador. Quan al cap d’un temps necessitem recuperar
aquell document, obrim la carpeta on era i el tornem a tenir en pantalla. Aleshores
el podem imprimir, o enviar per correu electrònic, o fer-hi modificacions, o
copiar-lo en un pen drive, i el tornem a desar. Aquest procés, com que el
fem en el nostre ordinador diem que és en mode
local.
Doncs bé, ara imaginem que en comptes de desar aquest document en una carpeta del nostre ordinador l’haguéssim desat en una carpeta que estigués a Internet. Hi ha serveis com el Dropbox que permeten disposar d’un espai personal de magatzematge a la Xarxa. D’aquesta manera podríem accedir als nostres arxius des de qualsevol ordinador connectat a Internet. I en aquest cas diríem que ja tenim els nostres arxius “al núvol”. Per tant, una primera idea sobre aquest núvol és que es tracta d'un lloc a la Xarxa on podem gestionar els nostres arxius. A més a més, pel fet d’estar a la Internet, aquests arxius els podem compartir amb altres usuaris que també els podran llegir, o se’ls podran baixar, o el que nosaltres els autoritzem a fer. Potser algú us ha enviat alguna vegada per correu electrònic un enllaç per ensenyar-vos fotografies de la vostra colla? Doncs aquestes fotografies també estan “al núvol”.
Segurament ara pensareu que, si només és això, ja fa temps que l’esteu utilitzant el núvol i abans no se'n parlava, oi? I és que amb això de les TIC passa sovint que hi ha coses que primer existeixen i es van fent servir i més tard, quan prenen una forma més definida a partir dels usos que se’ls dóna, se’ls posa un nom i sembla una cosa nova però en el fons no ho és tant... o potser sí.
Precisament, quan s’ha començat a parlar del “núvol” ha estat quan el seu ús ha permès anar una mica més enllà. Quan a més de poder-se pujar (upload) i baixar (download) arxius de tota mena a la Xarxa, s’han començat a poder crear directament els documents des d'Internet. Imagineu-vos que el propi processador de textos estigués a la Xarxa, al "núvol". Aleshores no necessitaríeu el vostre Word sinó que podríeu iniciar un text i editar-lo directament a Internet. Per exemple, Google Drive (abans Google Docs) és una aplicació que permet crear un document directament des del mateix navegador d'Internet. I és per això que es parla de cloud computing perquè l’acció informàtica, –el computing–, editar el text en el nostre exemple, ho fem en mateix núvol, és a dir, quan estem connectats a Internet. I això és el que, malgrat que d’entrada pugui semblar poc rellevant, portarà avantatges i canvis molt significatius en l’ús de les TIC que fem habitualment.
Vegem-ne alguns, d'aquests avantatges. En primer lloc, ja hem parlat de la ubiquïtat de la informació que tenim al núvol pel fet d'estar a la Xarxa. Podem crear, desar i recuperar arxius des de qualsevol lloc accedint a Internet. I, de retruc, hi podem accedir amb dispositius cada cop més diversos perquè, a més de l'ordinador i el portàtil, ja hi podem accedir també mitjançant el mòbil, la tauleta i fins i tot el televisor. Ara, aquest accés utilitzant Internet també es podria entendre com un inconvenient, ja que ens podrem trobar que si no tenim connexió, no tindrem accés als nostres arxius però cal a dir que la moltes d'aquestes aplicacions permeten també el treball en mode local i se sincronitzen amb el núvol quan hi tenen accés novament.
Un segon aspecte a considerar és el fet que les aplicacions que hi ha al núvol –posàvem l'exemple del processador de textos– estan permanentment actualitzades i això facilita que, sense que els usuaris haguem de fer-hi res, se'n vagi polint el seu funcionament o s'hi vagin afegint noves possibilitats i que sempre puguem disposar de la darrera versió, sense haver de pagar per a noves actualitzacions. I, és clar, com que accedim a les aplicacions que hi ha a la Xarxa, tampoc no es requereix que a l'ordinador des del treballem hagi de tenir instal·lat res més que un navegador d'Internet i d'aquesta manera des d'un o altre equip sempre accedim al mateix entorn i hi tenim el mateix programa amb les mateixes opcions i menús.
Un tercer punt a tenir en compte faria referència al volum d'informació que hi podem disposar i a les garanties de funcionament . En el núvol amb prou feines es troben limitacions d'espai. Les grans empreses que ofereixen els seus serveis al núvol podríem dir que estan en una mena de cercle virtuós en el que com més usuaris tenen, de més recursos disposen i això els permet utilitzar els millors equipaments i oferir un servei amb el màxim de garanties ja que és l'eficiència del seu funcionament el que els permet mantenir i augmentar el seu volum d'usuaris. Això no és estrany ja que es pot explicar pel fet que l'escalabilitat dels recursos informàtics acostuma a respondre a esquemes de progressió geomètrica que fan que a partir de determinats llindars d'inversió, –als que possiblement mai no podria arribar una institució com la nostra–, per molt poc més es pugui oferir moltíssim més.
I un quart punt, que hem deixat per al final perquè és el que ens sembla més significatiu en el nostre context, fa referència a les noves possibilitats de treball compartit que ofereix aquesta nova dimensió de la informàtica en el núvol. El fet de disposar de les aplicacions ofimàtiques a Internet hem vist que fa possible que un mateix document sigui compartit per diversos usuaris i això no és ben bé com abans que ja el podíem tenir en una carpeta compartida, o que ens el podíem enviar per correu, sinó que ara el podrem editar entre tots els qui el compartim i fins i tot podrem fer-ho simultàniament. Ja he dit abans que això pot semblar poc rellevant i que de segur que ens sorprèn que, només per això, ara se’n parli tant, del núvol. Perquè ja fa molt de temps que tenim xats que ens permeten comunicar-nos, i fòrums, i carpetes compartides... Però intuïm que aquesta possibilitat de compartir la creació a la Xarxa tindrà importants repercussions en molts diversos camps, i on tindrà –o hauria de tenir– una rellevància especialment significativa serà precisament a la Universitat per la seva vinculació directa amb els processos de gestió i de creació de coneixement, tant a través de la recerca com de la docència, perquè actualment, en el context de la societat-xarxa, aquesta creació de coneixement només pot ser si és compartida.
Ens hem adonat que l'adaptació és una competència clau per viure i desenvolupar-se en l'actual societat digital, caracteritzada pel canvi. Els qui vam néixer abans que els ordinadors ens hem hagut d’anar adaptant a la cultura digital. I ho hem anat fent de mica en mica. Per exemple, ens hem acostumat a treballar a la pantalla de l’ordinador esforçant-nos per superar l’angoixa de no poder “tenir” el text fins que no surt per la impressora. I aquest aprenentatge ens ha portat a entendre que fins i tot molts textos poden existir i fer la seva funció completa sense haver estat impresos mai. Per exemple, els missatges de correu electrònic. I, a la llarga, ens hem adonat que aquesta evolució de la informació analògica a la digital ens ha reportat més avantatges que inconvenients. Avantatges com la possibilitat de millorar les nostres produccions, de combinar els textos amb imatges i sons, d'enllaçar la informació creant hipertextos, de compartir documents, d’enviar-los sense haver-nos de desplaçar, de magatzemar-los i recuperar-los amb gran facilitat, de publicar-los i d’accedir a la publicació dels altres...
Doncs bé, amb l’accés a la informàtica al núvol és molt probable que estiguem encetant un procés comparable al que va suposar deixar d'utilitzar la màquina d'escriure per fer servir l’ordinador. Però en aquest cas el que quedarà afectat no serà tant el producte com el procés. Seran les nostres formes de treball el que anirà canviant. Compartir els documents al núvol comportarà una tendència a la millora de la producció a partir de la col·laboració intel·lectual i a la creació compartida. Amb això anirem cap a una nova concepció dels documents que deixaran de ser només el resultat d’un procés de reflexió -individual o en grup–, perquè esdevindran, els documents en sí mateixos, un punt de trobada, l’espai idoni per als processos de reflexió compartida, el lloc per a la generació de coneixement. I això requerirà novament que siguem capaços de canviar els nostres esquemes mentals, ens demanarà flexibilitat per adaptar-nos a un nou context, per explorar noves formes de treball col·laboratiu, per descobrir noves possibilitats de construcció de l'aprenentatge i del coneixement.
Doncs bé, ara imaginem que en comptes de desar aquest document en una carpeta del nostre ordinador l’haguéssim desat en una carpeta que estigués a Internet. Hi ha serveis com el Dropbox que permeten disposar d’un espai personal de magatzematge a la Xarxa. D’aquesta manera podríem accedir als nostres arxius des de qualsevol ordinador connectat a Internet. I en aquest cas diríem que ja tenim els nostres arxius “al núvol”. Per tant, una primera idea sobre aquest núvol és que es tracta d'un lloc a la Xarxa on podem gestionar els nostres arxius. A més a més, pel fet d’estar a la Internet, aquests arxius els podem compartir amb altres usuaris que també els podran llegir, o se’ls podran baixar, o el que nosaltres els autoritzem a fer. Potser algú us ha enviat alguna vegada per correu electrònic un enllaç per ensenyar-vos fotografies de la vostra colla? Doncs aquestes fotografies també estan “al núvol”.
Segurament ara pensareu que, si només és això, ja fa temps que l’esteu utilitzant el núvol i abans no se'n parlava, oi? I és que amb això de les TIC passa sovint que hi ha coses que primer existeixen i es van fent servir i més tard, quan prenen una forma més definida a partir dels usos que se’ls dóna, se’ls posa un nom i sembla una cosa nova però en el fons no ho és tant... o potser sí.
Precisament, quan s’ha començat a parlar del “núvol” ha estat quan el seu ús ha permès anar una mica més enllà. Quan a més de poder-se pujar (upload) i baixar (download) arxius de tota mena a la Xarxa, s’han començat a poder crear directament els documents des d'Internet. Imagineu-vos que el propi processador de textos estigués a la Xarxa, al "núvol". Aleshores no necessitaríeu el vostre Word sinó que podríeu iniciar un text i editar-lo directament a Internet. Per exemple, Google Drive (abans Google Docs) és una aplicació que permet crear un document directament des del mateix navegador d'Internet. I és per això que es parla de cloud computing perquè l’acció informàtica, –el computing–, editar el text en el nostre exemple, ho fem en mateix núvol, és a dir, quan estem connectats a Internet. I això és el que, malgrat que d’entrada pugui semblar poc rellevant, portarà avantatges i canvis molt significatius en l’ús de les TIC que fem habitualment.
Vegem-ne alguns, d'aquests avantatges. En primer lloc, ja hem parlat de la ubiquïtat de la informació que tenim al núvol pel fet d'estar a la Xarxa. Podem crear, desar i recuperar arxius des de qualsevol lloc accedint a Internet. I, de retruc, hi podem accedir amb dispositius cada cop més diversos perquè, a més de l'ordinador i el portàtil, ja hi podem accedir també mitjançant el mòbil, la tauleta i fins i tot el televisor. Ara, aquest accés utilitzant Internet també es podria entendre com un inconvenient, ja que ens podrem trobar que si no tenim connexió, no tindrem accés als nostres arxius però cal a dir que la moltes d'aquestes aplicacions permeten també el treball en mode local i se sincronitzen amb el núvol quan hi tenen accés novament.
Un segon aspecte a considerar és el fet que les aplicacions que hi ha al núvol –posàvem l'exemple del processador de textos– estan permanentment actualitzades i això facilita que, sense que els usuaris haguem de fer-hi res, se'n vagi polint el seu funcionament o s'hi vagin afegint noves possibilitats i que sempre puguem disposar de la darrera versió, sense haver de pagar per a noves actualitzacions. I, és clar, com que accedim a les aplicacions que hi ha a la Xarxa, tampoc no es requereix que a l'ordinador des del treballem hagi de tenir instal·lat res més que un navegador d'Internet i d'aquesta manera des d'un o altre equip sempre accedim al mateix entorn i hi tenim el mateix programa amb les mateixes opcions i menús.
Un tercer punt a tenir en compte faria referència al volum d'informació que hi podem disposar i a les garanties de funcionament . En el núvol amb prou feines es troben limitacions d'espai. Les grans empreses que ofereixen els seus serveis al núvol podríem dir que estan en una mena de cercle virtuós en el que com més usuaris tenen, de més recursos disposen i això els permet utilitzar els millors equipaments i oferir un servei amb el màxim de garanties ja que és l'eficiència del seu funcionament el que els permet mantenir i augmentar el seu volum d'usuaris. Això no és estrany ja que es pot explicar pel fet que l'escalabilitat dels recursos informàtics acostuma a respondre a esquemes de progressió geomètrica que fan que a partir de determinats llindars d'inversió, –als que possiblement mai no podria arribar una institució com la nostra–, per molt poc més es pugui oferir moltíssim més.
I un quart punt, que hem deixat per al final perquè és el que ens sembla més significatiu en el nostre context, fa referència a les noves possibilitats de treball compartit que ofereix aquesta nova dimensió de la informàtica en el núvol. El fet de disposar de les aplicacions ofimàtiques a Internet hem vist que fa possible que un mateix document sigui compartit per diversos usuaris i això no és ben bé com abans que ja el podíem tenir en una carpeta compartida, o que ens el podíem enviar per correu, sinó que ara el podrem editar entre tots els qui el compartim i fins i tot podrem fer-ho simultàniament. Ja he dit abans que això pot semblar poc rellevant i que de segur que ens sorprèn que, només per això, ara se’n parli tant, del núvol. Perquè ja fa molt de temps que tenim xats que ens permeten comunicar-nos, i fòrums, i carpetes compartides... Però intuïm que aquesta possibilitat de compartir la creació a la Xarxa tindrà importants repercussions en molts diversos camps, i on tindrà –o hauria de tenir– una rellevància especialment significativa serà precisament a la Universitat per la seva vinculació directa amb els processos de gestió i de creació de coneixement, tant a través de la recerca com de la docència, perquè actualment, en el context de la societat-xarxa, aquesta creació de coneixement només pot ser si és compartida.
Ens hem adonat que l'adaptació és una competència clau per viure i desenvolupar-se en l'actual societat digital, caracteritzada pel canvi. Els qui vam néixer abans que els ordinadors ens hem hagut d’anar adaptant a la cultura digital. I ho hem anat fent de mica en mica. Per exemple, ens hem acostumat a treballar a la pantalla de l’ordinador esforçant-nos per superar l’angoixa de no poder “tenir” el text fins que no surt per la impressora. I aquest aprenentatge ens ha portat a entendre que fins i tot molts textos poden existir i fer la seva funció completa sense haver estat impresos mai. Per exemple, els missatges de correu electrònic. I, a la llarga, ens hem adonat que aquesta evolució de la informació analògica a la digital ens ha reportat més avantatges que inconvenients. Avantatges com la possibilitat de millorar les nostres produccions, de combinar els textos amb imatges i sons, d'enllaçar la informació creant hipertextos, de compartir documents, d’enviar-los sense haver-nos de desplaçar, de magatzemar-los i recuperar-los amb gran facilitat, de publicar-los i d’accedir a la publicació dels altres...
Doncs bé, amb l’accés a la informàtica al núvol és molt probable que estiguem encetant un procés comparable al que va suposar deixar d'utilitzar la màquina d'escriure per fer servir l’ordinador. Però en aquest cas el que quedarà afectat no serà tant el producte com el procés. Seran les nostres formes de treball el que anirà canviant. Compartir els documents al núvol comportarà una tendència a la millora de la producció a partir de la col·laboració intel·lectual i a la creació compartida. Amb això anirem cap a una nova concepció dels documents que deixaran de ser només el resultat d’un procés de reflexió -individual o en grup–, perquè esdevindran, els documents en sí mateixos, un punt de trobada, l’espai idoni per als processos de reflexió compartida, el lloc per a la generació de coneixement. I això requerirà novament que siguem capaços de canviar els nostres esquemes mentals, ens demanarà flexibilitat per adaptar-nos a un nou context, per explorar noves formes de treball col·laboratiu, per descobrir noves possibilitats de construcció de l'aprenentatge i del coneixement.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)