Els qui ens dediquem a l'educació hem de canviar de xip. El context sociocultural del segle XXI ens força a abandonar creences que tenim molt arrelades...
Una d'aquestes coses que hauríem de canviar és la consideració procés-producte. Podríem dir que venim d'una cultura de producte. Consideràvem (considerem?) important "acabar allò que es comença", "no deixar les coses a mitges", "anar a pams: fer primer una cosa i després l'altra" i intentàvem (intentem?) transmetre aquest valor als nostres alumnes, fills...
Però ara moltes situacions, segurament marcades per les possibilitats de les noves tecnologies, ens conviden a viure en una cultura de procés. Hem d'aprendre a conviure amb allò permanentment inacabat o, vist d'una altra manera, podem considerar qualsevol producte en permanent procés i també podem i hem de fer diverses coses alhora.
Sense anar més lluny: ara mateix, abans d'escriure aquestes línies, fa uns minuts, tot rellegint aquest blog, he reeditat algunes entrades per polir l'estil, per afegir algun exemple... I això m'ha portat a fer-me un parell de reflexions. Primera, aquesta possibilitat ens fa més exigents amb nosaltres mateixos i això ens hauria de fer plantejar de transmetre el valor de l'autoexigència però amb compte, perquè aquesta exigència amb un mateix també pot arribar a tenir un cert efecte paralitzador. I segona, quin valor hem de donar avui, a l'escola, a l'avaluació del producte si avui qualsevol realització la podem considerar, com dèiem, en permanent procés?
Aquest inici de reflexió oberta em porta a pensar en la societat líquida de Bauman. I a l'escola no sols hem d'ensenyar a mantenir-se surant per sobreviure, hem d'ensenyar a nedar, i a surfejar per moure-s'hi depressa aprofitant les onades, i a navegar, a vela i a motor, contra les onades...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada