a
De tota manera, les pissarres que d'un temps ençà s'estan instal•lant en moltes aules de les escoles del nostre entorn i que fan que se n'hagi parlat als diaris, encara van una mica més enllà. Són les que s'anomenen pissarres digitals interactives (PDI), que a sobre de l'esquema que hem descrit afegeixen el fet que la superfície de projecció sigui sensible al tacte. Això permet que es pugui actuar directament sobre aquesta superfície per gestionar l'ordinador, sense haver de fer servir el ratolí o el teclat. Així doncs, des de la pròpia pissarra es pot dibuixar o escriure, obrir o tancar finestres, accedir a documents desats o navegar per Internet. I això també permet que aquesta mateixa pissarra digital sigui utilitzada com una pissarra convencional de guix o una pissarra blanca de retoladors, podent-hi escriure o dibuixar però afegint-hi tots els avantatges de la digitalització, per exemple la possibilitat de desar la pissarra utilitzada per tornar-la a utilitzar en una sessió següent o podent-la distribuir entre els estudiants.
a
Quan es parla de digitalització de les aules a més de la introducció de les PDI tal com les hem descrit, també se sol considerar la utilització d’ordinadors per part dels alumnes, sigui de manera individual, per parelles o en grups més nombrosos. I això és el que en molts casos s'està fent simultàniament a les escoles del nostre país.
aLa finestra, com una metàfora, ens aboca a la necessitat de considerar un dins i un fora, una realitat interior i una altra d'exterior. Concretament, en el nostre cas serà l'aula i el món, o l'escola i la societat. En una primera aproximació a aquesta relació dins/fora se'ns dibuixa com a conflictiva: mentre el món avança vers una complexitat creixent, amb canvis accelerats, amb una diversitat cada cop més gran, amb una orientació vers el consum, els valors efímers, la sensació de liquiditat que amb tant encert plàstic descriu Zygmunt Bauman, l'escola més aviat intenta –a contracorrent– ser un reducte d'aquells valors d'abans, de les condicions de la modernitat, d'allò que tenia sentit però que ara més aviat trontolla: el coneixement limitat i estable, l'ordre, la disciplina no qüestionada, la uniformització, el mestre com a font de coneixement...
a
Cal tenir en compte que el desenvolupament de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) és un dels elements que estan a la base d'aquests canvis tan significatius que s'estan produint en l'anomenada societat del coneixement. I que en aquest sentit és clau l'existència d'Internet en tant que facilita l'accés –i també la publicació– de tota mena d'informació i alhora proveeix noves formes de comunicació. Tot plegat genera canvis tan rellevants que fins i tot, malgrat la manca de perspectiva temporal, ja justifiquen que ens puguem referir als temps actuals en termes de revolució de la informació comparable amb el que va ser la revolució industrial.
a
És per això que el fet de disposar d’aquesta tecnologia dins les mateixes aules, encara que hagi estat amb més de vint anys de retard, ens permet mirar l’escola amb un punt d’optimisme en tant que facilita l’aproximació entre l’escola i la realitat. I és en aquest context que comparem la dotació d'una aula amb una pissarra digital connectada a Internet amb el fet d'obrir una finestra vers el món exterior i vers el món que els nens i nenes ja viuen fora de l’escola, perquè, sense entrar en disquisicions sobre per què aquest pas s’està donant ara i no s’ha fet abans, el que sí que creiem que és important tenir en compte és que els nois i noies, els nens i nenes que omplen les nostres aules, en sortir de l’escola ja fa temps que viuen en un entorn on la tecnologia és molt present, tant present que se'ls fa invisible. Els sembla natural i utilitzen l’ordinador o el telèfon mòbil amb la mateixa tranquil•litat amb què les generacions anteriors podíem utilitzar el telèfon fix o la televisió: sense pors, sense misteri, sense admiració... Serveix per a això, i d’això en treuen profit.
a
Val a dir que en relació directa amb la tecnologia, un dels aspectes que intervé de manera decisiva en la configuració del nostre entorn sociocultural és la utilització del llenguatge audiovisual i l'ús dels mitjans de comunicació. Avui en dia percebem el món amb base a molts inputs informacionals que ens arriben mediatitzats. I ve de lluny que determinats grups d'educadors i comunicadors maldem perquè es tingui en compte l’educació en comunicació en el currículum escolar. Hi ha molta feina a fer a les escoles per ensenyar a llegir les imatges que ens bombardegen els mitjans de comunicació i especialment la publicitat. Cal ensenyar a descodificar els missatges audiovisuals i cal educar el sentit crític. I en relació amb això, el fet de disposar a l'aula una tecnologia que facilita tant significativament l'ús de l'audiovisual i l'accés directe als mitjans de comunicació, pot representar un pas endavant. Això sí, cal ser conscients que donar aquest pas, accedir als mitjans i a la informació d’Internet, comporta abocar-se al món de la incertesa, de la impredictibilitat, dels grisos enfront dels blancs i els negres que de vegades s’intenten presentar de manera simplificada a l'escola.
a
La PDI a l'aula és una nova finestra que s'obre a les parets de l'aula, però com amb les altres finestres, serà el mestre qui decidirà si es té amb els vidres tancats perquè no entri massa aire o amb les persianes baixades perquè els nens no es distreguin.
a
En aquests moments de crisi, –entesa com a replantejament fructífer–, cal repensar el perfil del mestre del segle XXI, i més encara quan ens hem adonat que si l'escola no va prou bé és perquè al llarg de molts anys hem anat fent una escola que s'havia acomodat a l'anar tirant. Una escola que, de forma volguda o no, ha portat a un cert anorreament dels mestres, agafats al llibre de text –en paper o digital– per anar surant sobre la mar revoltada de la postmodernitat, desenvolupant un currículum poc ajustat als interessos dels alumnes i lluny de les necessitats de la societat del segle XXI. Els mestres han acabat funcionant com a simples engranatges d'una maquinària que produeix nois i noies avesats a la realització de treballs i a la superació de proves per obtenir títols però poc interessats en l'aprenentatge significatiu, que paradoxalment avui es dóna fora de les quatre parets de l'aula.
a
Encara tenim una escola tancada amb un cert sentit d'autoprotecció, però cada cop més sacsejada per les possibilitats de les TIC i d'Internet, i per això calen mestres capaços d'obrir-ne les finestres. Calen mestres flexibles i amb sentit crític, amb la humilitat de l’etern aprenent i capaços de transmetre grans dosis de curiositat, agosarats enfront les incerteses i inquiets. Calen mestres capaços d'ajudar els nens i nenes a viure i a desenvolupar-se en la complexitat del món en el que –malgrat l'escola– ja viuen i creixen quan engeguen l'ordinador a casa seva o s'asseuen davant del televisor.
a
(Article publicat a la revista RE. Revista trimestral de pensament i opinió. Juliol de 2011. Número 67)
[1]El terme infografia és usual per a referir-se a les informacions iconogràfiques, acompanyades de breus texts de recolzament o explicacions textuals, en la premsa diària i/o de periodicitat diversa, però també són infografies totes aquelles produccions iconogràfiques, esquemes detallats, i altres iconografies amb categoria d'il·lustracions gràfiques que, acompanyades de texts ad hoc, contribueixen a descriure, comprendre o fer entendre millor allò del que s´informa. (Viquipèdia)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada